El context
convuls en què va nàixer Isabel II de Borbò va ser, en gran part, el que va marcar el
destí del seu regnat. L’Espanya del
segle XIX es va caracteritzar per uns grans canvis socials promoguts pels
moviments liberals i revolucionaris provinents de la Revolució francesa (1789),
els quals rivalitzaven els partidaris de l’absolutisme, per una banda, i els
partidaris del liberalisme, per l’altra.
 |
| Reina Isabel II Foto: www.artespana.com |
Isabel II va
començar un regnat amb uns drets dinàstics que per a molts no eren legítims. D’aquesta
manera, María Cristina es va veure obligada a recolzar-se amb els liberals, els
quals es mostraven a favor de la Llei Sàlica i en contra de Carlos María
Isidro, que considerava que el tron li pertanyia i, al mateix temps, era símbol
de l’absolutisme, anomenat carlisme per defecte.
A pesar del
que semblava un apropament de María Cristina cap als sectors més liberals, la
reina regent es va rodejar de polítics amb tendències moderades o, inclús,
absolutistes. El Estatuto Real de 1834 mostra la llunyania dels liberals al govern:
dos càmeres de representació i cap poder legislatiu, la reina es negava a
firmar cap llei que fos més aperturista, deixant doncs els ideals de reforma impossibilitats.
Després del
període de Maria Cristina, va arribar la regència de tres anys del general
Espartero (1940-1943). Quan Isabel II va ascendir al tron als tretze anys, continuava
recolzant-se en els liberals i oposant-se a les idees absolutistes del seu tiet
Carlos María de Isidro. Aquest continuat enfrontament va desembocar a tres guerres carlines que van tenir lloc
entre el 1833 i el 1876, les quals van deixar Espanya en un estat d’estancament
i crisi en què Isabel II era el cap visible i responsable de la situació d’insostenibilitat
que vivia el país. Va ser gràcies a aques context que al 1870, Isabel II va abdicar a favor del seu fill Alfonso XII.
